dijous, 10 de juliol del 2014

Comiat a la mare

El mes de juny ha estat força complicat. Ens varem assabentar que la mare patia una malaltia irreversible i en cinc setmanes se'ns ha anat.
Dimarts la varem acomiadar i aquest és l'homenatge cap a ella, que vull compartir.



Avui estem aquí per acomiadar l’Alejandra, la MAMA.

Encara que el meu idioma vehicular és el català, el seu era el castellà, i en honor a ella i per respecte als nostres oncles, cosins i d’altres familiars que han vingut de fora, ho faré en part amb el seu.

La Alejandra, ha tenido una vida larga. Mañana habría cumplido 89 años, pero eso no hace menos dolorosa su pérdida.

Durante muchos años la Alejandra pensó que su nombre era feo, hasta que empezó a ir a excursiones, al casal, y diferentes personas le fueron comentando que tenía un nombre muy bonito. Ella, con una discreción muy espontánea acostumbraba a explicar: Ya me lo dice mucha gente, que mi nombre es bonito, es que ahora está de moda, pero cuando me lo pusieron, no.  La última vez que hizo este comentario fue en uno de sus ingresos en urgencias, el mes pasado. La discreción le ha acompañado toda su vida.

La MAMA, vino desde Torete a Barcelona a los 18 años, vino a servir. No es el título de ninguna película. Formó parte de esa realidad, la de la inmigración de la posguerra que fue del campo a la ciudad, en busca de trabajo, porque con el trabajo del campo no se podían alimentar todas las bocas de una familia. La mayor de 6 hermanos poco tiempo tuvo para juegos y estudios. Fue tres meses a la escuela, por las noches. Algunas  veces muy orgullosa nos decía que si en 3 meses había aprendido a leer y a escribir y a sumar, restar, multiplicar y dividir, qué podría haber aprendido si hubiese estudiado como la demás gente.

Toda su vida trabajó. Primero sirviendo hasta que se casó. Luego cuidando su casa y su familia, y cuando nosotras, sus nenas, ya podíamos andar solas, volvió a ayudar a la economía familiar, como mujer de la limpieza. Nunca estuvo asegurada. Nunca cobró una pensión por su trabajo y aportación a la sociedad. Eso era una espina clavada. Solo consiguió tener la tarjeta rosa gratuita que le retiraron, cuando a la muerte del papa, ella cobro por primera vez pensión, la de viudedad. Nunca por su trabajo, sino en relación a…. y eso la llevó a perder la tarjeta rosa gratuita, porque ahora tenía ingresos… 640€ más unos pocos ahorros. Esotérico… hay un dicho catalán que dice: “dura poc l’alegria a casa del pobre”.

Aunque no había sido cocinera, de sus años de servir, aprendió a cocinar. Cosas sencillas, poco sofisticadas pero lo hacía bien. El Rosendo siempre decía: que be cuina la vostra mare. Su respuesta era, Va!  Pero era verdad, su caldo de navidad, sus croquetas, empanadillas y tortillas de patatas o alcachofa quedarán siempre en nuestro recuerdo. O sus torrijas de santa teresa, que aún nos hizo este último otoño.

Cuando se acercaron sus bodas de oro con el Rosendo y éste quería celebrarlas con toda la familia, por alguna razón que se nos escapaba, ella se resistió. Tuvimos que trabajar mucho para convencerla de que era una buena idea. La movilidad del papa ya era bastante limitada y imaginamos que ella no quería mostrar públicamente esas limitaciones. Era, todo para adentro…. Pero el 6 de noviembre llegó, tuvimos fiesta, ellos rodeados de la mayoría de los y las Gonzalo… ese fue un gran día!

Siempre ha estado pendiente de su familia. No podías decir que una cosa te gustaba, si estaba a su abasto, a la siguiente semana te la encontrabas. Fue terrible el día que sacó fresas con yogurt de postre y le dijimos que nos gustaba…. Cada semana tuvimos fresas mientras fue la temporada, esa, y no se cuantos años más.

La Alejandra siempre estuvo pendiente de los suyos, de nosotras, del Rosendo… y muy poco de ella. Los otros siempre primero. Si ha habido un sitio donde eso era al revés eso ha sido en Torete, allí era la Alejandra.. y el Rosendo el marido de la Alejandra.

Ese espació un tanto ancestral y a la vez mágico la ayudó mucho cuando faltó el Rosendo. La vuelta esos tres veranos al pueblo, le dieron vida, la reforzaron, y además pasaba unos días con sus “nenas”.

Y tenemos que decir que en esos últimos años sus nenas hemos redescubierto a la Alejandra, una que tal vez siempre estuvo ahí pero quizás por estar detrás del Rosendo no la podíamos ver o ella no se podía expresar.

Con la falta del papa ella lógicamente fue reordenando su vida y costumbres. Pasó de odiar la tele, porque el papa estaba enganchado con las noticias y los deportes, a poner la tele para ver los telenoticias o los debates de los sábados. Y a diario se iba a la cama con la radio –cosa que había odiado del Rosendo- para seguir los debates de la SER… Cuando llegábamos el fin de semana, o en las llamadas de la noche, nos hacía preguntas sobre temas de actualidad.

Estos últimos años hemos conocido una Alejandra autónoma, más independiente en sus opiniones –en temas grandes o pequeños- y demandando respeto por las mismas, más pendiente de ella misma, con sentido del humor, mordaz eso sí, haciendo gala de una cierta sabiduría popular…. Ha sido un descubrimiento para nosotras, maravilloso, corto, muy corto, porque aunque tenía una avanzada edad no hemos tenido tiempo suficiente para decirle todo lo bueno que se merecía.

Hoy estamos aquí para recordar a la Alejandra, para despedirnos de ella, para dar apoyo a las personas para las que ha significado tanto, con la creencia de que ha sido una buena hermana, una buena tía, una buena persona y sobre todo una buena madre, la mejor madre del mundo para sus hijas.
Alejandra, Mama, te queremos. Descansa en paz.


dimecres, 18 de juny del 2014

Volem l’Esperança, oberta i a Gràcia.



El passat dimarts 10 de juny es va convocar Consell de Salut del districte de Gràcia. Un dels sis punts de l’ordre del dia era el de donar compliment a la proposició aprovada per unanimitat en el Consell plenari del districte del 6 de maig, a iniciativa de la coalició ICV-EUiA, en relació al tancament parcial del hospital de l’Esperança durant l’estiu i que textualment l’aprovat deia:



Que la Regidora del Districte insti als òrgans de govern de Parc de Salut Mar a que no es tanqui l’Hospital de l’Esperança aquest proper agost i que es convoqui immediatament el Consell de Salut del districte perquè expliquin quins plans tenen més enllà de l’estiu i per debatre el futur d’aquest equipament sanitari, des de la vessant d’un centre sanitari de proximitat per aquella zona de Gràcia.”



Hi ha inquietud entre el personal del centre sanitari, sobre el seu futur i també entre els veïns i veïnes de Gràcia que intuïm perill en el futur d’aquest equipament sanitari per a us del barri.



Tan és així que coincidint amb el consell de salut, per iniciativa dels treballadors i treballadores de l’Esperança, convocaren una concentració a la plaça de la Vila, per denunciar coses com “Cap hospital amb llits tancats. Les malalties no saben de llits”, “No al tancament encobert de l’Esperança”, “Tancant llits no estalvieu. Precaritzeu la qualitat assistencial”, així com exigir “No al tancament de l’Esperança”, “Gràcia vol l’hospital de l’Esperança”. 



El full informatiu que s’ha estat difonen aquestes setmanes sobre la retallada de llits en els darrers temps, dibuixa un panorama força preocupant.



Volien poder expressar les seves inquietuds dins i fora del districte. Dins, va costar una mica més, doncs la consellera encarregada no va considerar necessària la presència de representació de la part treballadora per tal de poder contrarestar elements respecte a les informacions de la direcció del centre i no va acceptar convidar-la. Va ser després de plantejar al inici del Consell la necessitat d’aquesta participació, que el propi consell va ser-hi d’acord i van poder participar dos delegades.



En relació al prec aprovat. D’entrada, no se’ns va informar si la regidora ha realitzat la gestió d’instar a la direcció del PdSMar per al NO TANCAMENT DE L’HOSPITAL DE L’ESPERANÇA a l’agost.




Un cop ens varen explicar quin tipus de tancament faran, justificant-lo per un estalvi econòmic (llum, personal,..), va haver una bateria de preguntes de les representants treballadores i de la comissió de salut de l’Associació Veïnal de Gràcia:


Com és que hi ha llits i quiròfans tancats mentre hi ha llargues llistes d’espera?


Perquè hi ha ‘consigna’ a les ambulàncies per desviar pacients que volen anar a l’Esperança a altres centres, com Sant Pau?


Perquè es deriven serveis i proves clíniques cap a centres sanitaris privats com el Sagrat Cor?


Què serà de l’hospital de l’Esperança si no es fan les obres d’ampliació del Mar? Que és amb que estava previst donar més volum de feina a l’Esperança.


Un cop sabut que no es poden fer més intervencions que les contractades amb el CatSalut i si es fan més aquests no es cobren, Cóm es contracta un massa petit volum de feina amb el CatSalut i aquest després deriva intervencions i proves a centres que no formen part de la xarxa de centres d’ús públic?


Perquè no podem disposar d’un veritable CUAP (Centre d’Urgències d’Atenció Primària)?

Fa uns anys van voler carregar-se les urgències. La mobilització del personal sanitari juntament amb la veïnal van tirar enrere la proposta, però a mitges. Cal que tornin les urgències 24h a l’hospital de l’Esperança... i no poden dir que el problema és l’entrada d’ambulàncies. Doncs que la millorin!



Poques respostes positives varem escoltar. De tota manera, potser el més preocupant va ser la pregunta sense resposta a què passaria si les obres de millora i ampliació del Mar no s’acaben fent per falta de fondos? 

Segons vaig entendre, si no hi ha ampliació, no hi haurà volum de feina per a l’Esperança, ergo te raó la plantilla quan diu que veu perillar el futur del centre sanitari.



Cada cop que es tanquen llits, temporalment, una part d’aquests no es reobren. Hi ha un degoteig de reducció de llits i de tipus de proves amb un transvasament de recursos públics cap a la sanitat privada.



Molt be es va senyalar, l’engany que representa reduir (retallar) recursos de la sanitat pública i després derivar serveis i intervencions a la sanitat privada. Això també es paga amb diner públic. Veure les urgències del Mar a petar i l’Esperança a mig gas, com està passant, fa mal al cor.



Avui s’ha publicitat també el tancament de llits a l’estiu a l’hospital de la Vall d’Hebron.



Cal continuar lluitant en defensa de la sanitat pública, conjuntament treballadors i treballadores i usuaris i usuàries, alhora que continuar reivindicant també que Gràcia vol l’Esperança.




àngels t.


dimecres, 28 de maig del 2014

Solidaritat amb Can Vies




Aquesta tarda, a #ViladeGràcia ha hagut convocatòria solidaria amb Can Vies, com en una cinquantena més de barris. S’ha sortit de la plaça Revolució, plena de gent jove, i s'ha enfilat cap a Sants, com les altres convocatòries que s’han fet a Barcelona. 


El dia desprès de les eleccions, l’ajuntament de Barcelona, ha activat el dispositiu per a desallotjar i enderrocar, en un vist i no vist, el CSO CanVies, del barri de Sants. 
 
Amb violència policial indiscriminada, no ha quedat pedra sobre pedra del centre okupat. I resposta amb ràbia. La solidaritat s’ha estès com una taca d’oli, fins i tot fora de Catalunya.



Can Vies vivia des de feia 17 anys al barri. Formava part del teixit associatiu d’aquest.

Com explicava aquesta nit la sociòloga Marina Subirats en un programa televisiu: Estem en un moment complicat, de terra molt seca i qualsevol guspira pot aixecar un gran foc. Can Vies és una guspira. Mal fet i mal gestionat per par de l'ajuntament #Tries.

Plaça Revolució. VdG
Ahir nit, passats dos quarts d’una un helicòpter va despertar una part de veïnat de Gràcia, amb la seva agressió acústica i el focus lumínic a lo Blade Runner.


Sols unes línies per expressar la meva solidaritat amb Can Vies. El poder no pot suportar que centres alternatius a més de generar idees, facin barri, suport mutu, s’organitzin a banda de les regles del sistema. Però de sota les runes sorgeix  CAN VIES RENEIX EN CADA ESPAI  LLIURE.



Hi ha criminalització dels moviments socials, i darrera d'aquesta plans precisos contra els diferents espais autogestionats. Cal estar amatents!


Us deixo tres enllaços:
La FAVB sobre el desallotjament de Can Vies  http://www.favb.cat/node/861
Solidaritat amb Can Vies, de L’Aurora
 AJ davant el desallotjament de Can Vies i el segrest policial de Sants

 àngels t.

dijous, 22 de maig del 2014

#DretsiDignitat #FemForalaTroika



El passat dissabte, el Cargol Graciós i l’Associació de Veïns Verdi del Mig, van organitzar el TASTA EUROPA VINE A VERDI 2014 i entre les activitats, a més de la mostra de degustació de plats europeus, un debat entre representants de formacions gracienques que es presenten el 25M. Jo vaig participar en representació d’ICV-EUiA.

Sota un sol de justícia que els participants no varem notar doncs érem sota una carpa, però el públic assistent, sí, vam debatre durant més d’una hora llarga entre CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA. El PP s’excusà perquè tenien l’acte central. 

La gent incansable de GràciaMon que estava allí, han editat una càpsula que està força bé. Aquí teniu l’enllaç per si li voleu fer una ullada. Com és una mica llarg, el que explico ho podeu trobar en els minuts 3.10, 8.07, 11.16, 13.36 i 16.19.

És un moment important. El que es decideix a Europa ens afecta i molt a les ciutadanes i els ciutadans. Un 80% del que es decideix te efectes sobre la nostra vida quotidiana. Es diu aviat!  Alhora sembla taaaaan llunyana.

A banda de l’activitat quotidiana, la sensibilització sobre la situació, les propostes i animar als veïns i veïnes a anar a votar el 25M, ha estat de proximitat, amb mitjans austers, en diferents indrets de Gràcia (Vila, Camp d’en Grassot, Penitents, Vallcarca,..).  Difonent principalment les nostres 10 prioritats, que senyalen meridianament que la prioritat de la nostra candidatura, la de l’Esquerra Plural, on estem ICV, EUiA, IU, ANOVA i fins a 12 organitzacions, son les persones: Cal rescatar les persones, no els bancs.


I això ho lluitarem tots els nostres candidats i candidates els d’ICV-EUiA i els i les de la tota la llista, i encara més, ho faran també els companys i companyes del Partit de l’Esquerra Europea escollits en diferents països (Syriza, Die Linke, Front de Gauche, Bloco de Esquerda, Sinn Fein...), i també la defensa de la consulta del poble català i el respecte al resultat de la mateixa.

DretsSocials i DretsNacionals. Tot plegat avui, més necessari que mai.

Alexis Tsipras, candidat de l'Esquerra Europa

Junts i juntes podem canviar Europa!!!






Àngels Tomás.

dilluns, 19 de maig del 2014

Prou violència contra les dones!


 Prou violència contra les dones!

Per aquest dilluns la Plataforma havia fet una crida especial, amb un manifest sobre la situació de com estan les coses avui i aquí, fent una crida a les diferents entitats, col·lectius i organitzacions a donar-li suport. També es pot fer a títol individual.  Jo ja ho he fet. 

Mas vale tarde que nunca
Avui, érem prop d’unes dues-centes dones. Hem escoltat les cançons del grup Mas vale tarde que nunca, s’ha realitzat la lectura del manifest i d’un segon escrit reclamant la llibertat de les nenes nigerianes segrestades.  Finalment l’actriu Carme Sansa ha llegit el nom de les dones assassinades durant el darrer més.
 Desgraciadament el proper mes caldrà tornar-hi.


Aquí us deixo el manifest i si us sembla bé podeu signar-lo:



NO HI HA CAP TREVA!

VOLEM SERVEIS I RECURSOS SUFICIENTS PER A LES DONES QUE PATEIXEN VIOLÈNCIA MASCLISTA!



Ens han trasbalsat i encès la sang les nenes nigerianes segrestades.

Què te a veure aquest segrest massiu amb el nostre quotidià maltractament i el continu de dones assassinades a casa nostra? 


El fil conductor és que, la violència de gènere és una de las estratègies claus per a mantenir el control sobre les dones, essent a dia d’avui, la violació de Drets Humans més universal, impune i soterrada de totes. 


El fil conductor és que el govern de l’estat amb el seu avantprojecte de llei sobre els “drets de la dona prenyada” atenta contra l’autonomia reproductiva de les dones i respon a la voluntat de tutelar els seus drets i seva capacitat de decisió. 


Ens guanyarem a pols la igualtat real entre dones i homes. Les dones som fortes, valentes, creatives i decidides. Seguirem teixint per eradicar la violència de gènere del sistema patriarcal contra la meitat de la població. 


Del 2008 al 2014, segons dades del Departament d’Interior hi hagut a Catalunya 66 dones i dues menors assassinades per parelles o ex parelles, 6 de les quals han mort el 2014. De totes elles havien denunciat 19. 


Pel que fa a indicadors com el nombre de denúncies o de detinguts en l’àmbit de la parella veiem amb molta preocupació la disminució d’aquests. Hem passat de les més de 14.000 denúncies i 7.810 detinguts del 2009, a les 12.400 denúncies i 5.671 detinguts del 2013. Aquesta constatació fa que haguem de preguntar-nos quin sentit té continuar insistint en les denúncies, quan la recepció judicial de les mateixes és tan minsa. 


Les dades de victimització també són contundents: més del 26% de les dones de Catalunya han patit violència masclista greu al llarg de la seva vida segons l’Enquesta de Violència Masclista de Catalunya (2010) amb una especial incidència en dones joves. 


L’actual context de crisi i de retallades no ajuden a minvar la violència que s’exerceix vers les dones només pel fet de ser dones, una violència de caire estructural i específica que no podem posar en el mateix calaix que la resta de la violència interpersonal perquè és resultat d’unes relacions de gènere basades en el sexisme, la discriminació i la desigualtat masclistes. Una violència que com molt bé defineix la Llei 5/2008 del dret de les dones a eradicar la violència masclista es dóna en l’àmbit de la parella, el laboral, el familiar i el social i comunitari i les seves formes son els abusos sexuals, físics, psicològics i els econòmics. Cal afegir també l’àmbit institucional on actualment les dones pateixen una doble victimització quan no se les creu, quan no tenen recursos on poder acollir-se, quan han d’afrontar que el seu agressor demana la custòdia dels fills i filles que també han viscut la violència. 


Les condicions de vida, els ingressos, l’educació, el treball, les condicions laborals, pensions, voluntat de controlar el nostre cos, son diversos tipus de violència que no estan contemplades com una prioritat a combatre i que fan que les desigualtats augmentin i siguin motiu de vulnerabilitat. 


Tot i que els discursos oficials insisteixen en que les dones han de denunciar, el fet és que augmenten les renuncies a continuar el procediments judicials, es concedeixen poques mesures cautelars (a Catalunya més d’un 60% de les ordres d’allunyament són rebutjades).

Alhora ens trobem amb un afany privatitzador del Govern que poc a poc va desmantellant serveis i recursos d’atenció social i un model de gestió pública a partir de retallades pressupostàries que minven la capacitat de donar resposta pública a l’atenció psicosocial i jurídica de les dones que pateixen violència. 


Una inexistent priorització i aposta per les polítiques públiques de dones i d’equitat, el desmantellament que resulta de la reforma dels Ens locals, la privatització o externalització de serveis amb la conseqüent reducció de personal en els Serveis d’Intervenció Especialitzada (SIE) i els Serveis d’Atenció Residencial (SARS) o la reducció de personal en els Jutjats especialitzats, o la reducció de les campanyes efectives d’informació i ajut a les dones perquè puguin sortir de les situacions de violència de manera precoç així com les campanyes de sensibilització i prevenció a joves. 


Les entitats de suport cada vegada més tenen dificultats per poder fer acompanyaments i atencions a les dones, els programes de prevenció han patit una disminució important, la coeducació ha caigut de la LOMCE, la formació, capacitació a professionals de tots els àmbits ha desaparegut i la promoció necessària per a implicar a tota la ciutadania, també ha minvat. 


Tanmateix la societat en general ha d’implicar-se front aquesta violència i exigir-nos el compromís ferm en el rebuig de les diferents accions que com a col·lectiu i individualment podem realitzar per confrontar aquestes violències i no permetre-les. 


Davant aquesta situació les entitats, organitzacions,.... sota signants

Diem PROU VIOLÈNCIA i prou AGRESSIONS contra les dones i reclamem RECURSOS ADIENTS I NECESSARIS per fer-hi front. 


1. Ple desenvolupament de la Llei Integral i de la Llei 5/2008 del dret de les dones a eradicar la violència masclista.

2. Pacte nacional amb recursos per l’eradicació i la prevenció.

3. Programes de formació a professionals.

4. Mesures efectives d’atenció, per a dones, adolescents i fills/es.

5. Mesures efectives de protecció, i mesures efectives contra la pobresa i la desocupació.

6. Protocols contra la violència masclista a totes les empreses.

7. Elaboració i desenvolupament d’una llei pròpia de drets de salut sexual i reproductius.



Barcelona, 19 de maig de 2014




l'actriu Carme Sansa llegeix els nom de les dones assassinades
Hem acabat amb un crit: Prou violència contra les dones! i un compromís: Si ens toquen a una, ens toquen a totes!
 


 Àngels T.

diumenge, 4 de maig del 2014

Cal proximitat també per a l'escola pública.


Des de fa un any estic fent una immersió en temes d’educació. La defensa de l’escola i l’ensenyament públiques han passat de ser una reivindicació general a mirar d’estudiar la lletra petita, el que vol dir en detall, en el territori, aquesta important reivindicació en favor de l’escola pública, catalana i de qualitat. 

Reprodueixo l’article publicat per l’Independent de Gràcia aquesta setmana, sobre l’escola pública a Gràcia i la necessitat d’un institut a la Zona Nord del districte: 


Proximitat per a l'escola pública.

El passat dijous 17 d’abril en veure la portada de l’Independent: “L’Ajuntament no preveu que sigui necessari l’IES Vallcarca fins el 2017” em vaig primer empipar i desprès enrabiar. Es reproduïen unes declaracions del regidor Gerard Ardanuy, portaveu de CiU per temes d'educació, treball i societat del coneixement en l’ajuntament de Barcelona.  


La necessitat del IES Vallcarca és molt compartida a Gràcia. Hi ha 7 centres educatius (Baldiri, Poveda, Segarra, Farigola, Montseny, Rius i Taulet i Turó del Cargol) orfes d’institut de referència i proximitat i com be s’indica en l’article, en el districte s’han aprovat diverses iniciatives en favor d’aquest. Alguna cosa voldrà dir. 


El Sr. Ardanuy, lluny de Gràcia, diu: que l’IES Vallcarca no és una necessitat, que aquesta s’activarà tan bon punt l’evolució demogràfica ho requereixi i que el 72% de les places que es necessiten es dirigeixen a centres adscrits fora del districte. Penso que això no és demografia, és ideologia!


Veure ‘morir’ el Bosch i Gimpera fa mal. La seva existència, provisional, fins i tot la seva ubicació, era fruit de la necessitat d’un IES per a les escoles públiques de La Salut, Vallcarca, Penitents i El Coll.  Caldrà tornar a lluitar!
Solar per IES Vallcarca cedit per AjBCN

Tornem una mica enrere. El 22 de maig del 2013, el Consell escolar del districte duia el punt Preinscripció curs 2013-2014. El gerent del Consorci d’Educació de BCN, Manel Blasco, va donar les dades de matriculació, natalitat amb una estimació d’uns 500 alumnes menys... a Barcelona.  


La coordinadora d’AMPAs de Gràcia que llavors estava treballant un estudi sobre l’escolarització pública al districte ens van il·lustrar amb dades segmentades que, partint de les del Consorci, donava uns resultats diferents per Gràcia. 


Aquí, no sols no estava disminuint la natalitat, sinó que anava en augment. En 2013, tampoc estava disminuint la demanda d’escola pública. Al contrari, en el districte des de fa anys va augmentant aquesta demanda i a més hi ha una fidelització de les famílies cap els instituts públics. És una tendència anterior a que la crisi colpeges econòmicament moltes famílies. Per què serà?

Ja llavors es va plantejar que l’ampliació de ràtios i/o aprovar bolets no és una bona política. Son pedaços. L’administració te l’obligació de garantir l’accés a l’educació pública i de qualitat a totes les famílies que desitgin dur els seus fills i filles a l’ensenyament públic. És un dret que no es pot garantir amb pedaços. I en una època de crisi econòmica com l’actual això genera un plus de necessitat.

D’aquí que calia l’elaboració d’un mapa escolar del districte. L’estudi de les AMPAs donava algunes pistes.
 
Escola de proximitat. És un concepte a afegir en la reivindicació del institut per a la Zona Nord. Front la dispersió dels joves per diferents barris, torno al inici, la reivindicació del IES Vallcarca sí és una necessitat. La “solució” de l’ajuntament és consolidar la matriculació fora del districte, amb una distància mitja de més d’un 1,5 km entre els centre educatius i els IES on les famílies es veuen obligades a enviar els joves. Entre dos i quatre parades de metro. L’estructura educativa és també un element afavoridor de cohesió social. La dispersió o segregació, no. 
En defensa de l'escola pública 13/12/12
En breu podrem estudiar les dades sobre matriculació per al nou curs 2014-2015 i gairebé es pot assegurar que entre temes a abordar ens trobarem novament amb dèficit de places públiques, alerta sobre els bolets, urgència de l’escola Univers, necessitat del IES Vallcarca... més els derivats de les retallades. Estaven ja identificats. L’ajuntament de Barcelona no pot mirar cap un altra banda, doncs es tracta de l’educació dels neus i nenes i joves d’una part de la seva, de la nostra ciutat.
Potser estaria be, en el proper consell escolar, convidar el Sr. Ardanuy, i oferir-li un bany proximitat.

Àngels Tomàs.

dilluns, 14 d’abril del 2014



Cal tornar a dir:  

No al tancament de l’Hospital de l’Esperança!



M'havia promès fer un post per setmana, però el temps passa molt ràpid i se m'escola per entre els dits. Ara bé, en conèixer la notícia sobre el tancament de l'Esperança a l'agost, he dit: prou! a escriure!
2011-2014. Ahir va fer tres anys d’aquesta imatge. 
Foto d'Àngels Tomás. Lloc: Trav. de Dalt
 Aquella mobilització venia precedida de milers de signatures recollides entre el veïnatge de Gràcia, persones usuàries del centre hospitalari,  activistes defensores de la sanitat pública,... en defensa de l’Hospital de l’Esperança i en contra del tancament de les urgències. Recordeu? Volem les Urgències 24h.!

Ara, tornen a sonar tambors de guerra contra l'Hospital de l’Esperança. Arriba la notícia del tancament dels serveis generals durant el mes d’agost, excepte les urgències. Quina serà la propera? El tancament definitiu al setembre? Sembla una broma de mal gust! 

Al inrevés de fa tres anys. Els responsables argumenten que sols va tenir una capacitat del 38%. On deriven els pacients? i les proves mèdiques? Apliquen retallades sanitàries sota la capa de reordenació i optimització de recursos. De nou colpejant Gràcia. Aquest tancament es fa amb el vist-i-plau i complicitat entre la Generalitat i l’Ajuntament. I el Districte que en diu? Soc membre del Consell de Salut de Gràcia i no recordo pas que informessin de la previsió de tancament de l’Hospital de l’Esperança el proper més d’agost.

Aquesta és una peça més del desmantellament de la sanitat pública del nostre país i ciutat.  Son llocs de treball en joc. Son prestacions que per determinats interessos es derivaran cap altres centres sanitaris, que quan es varen obrir era per ampliar i acostar prestacions als ciutadans i ciutadanes, no per acabar fent competència a d’altres centres públics. L'Hospital de l'Esperança és un centre de proximitat que els veïns i veïnes de Gràcia poden prendre.

Comparteixo el neguit i temors de la plantilla de l’Esperança que veuen en la mesura de tancament a l’agost com el principi de quelcom més greu i definitiu. Saben que el degoteig de tancament de llits no s'atura.

Vull fer pales el meu rebuig i oposició a aquest tancament,  com també ho hem fet el grup municipal del que formo part, tan a nivell de districte, com de ciutat.
 
Foto d'Àngels Tomás
Vaig donar tot el suport, signant, mobilitzant-me, junt amb els treballadors i treballadores de l’Hospital l’Esperança i els veïns i veïnes de Gràcia i si ara cal, que cal, tornaré a fer-ho, com veïna de Gràcia, defensora de la sanitat pública i en defensa la continuïtat d’aquest equipament sanitari de proximitat per la gent de Gràcia.