No és de rebut!

El rebuig del Parlament a la comissió d’investigació sobre les residències.

Ara potser sembla llunyà el que va passar durant el 2020-2021, com a conseqüència de la covid-19, a les residències de gent gran. 

No posaré adjectius. Crec que totes tenim alguna idea al respecte.

Les dades de mortalitat de persones grans han estat esgarrifoses. També les condicions en que el darrer alè de moltes d’elles -una majoria- no van poder acabar els seus dies acompanyats / acompanyades d'éssers estimats.

Això també li va passar a moltes famílies que no podien acomiadar-se de les seves persones ingressades als hospitals.

Ben segur que a dia d’avui ningú podrà fer que els moments ‘robats’ al costat de familiars i/o amistats en les seves darreres hores, tornin, però que el Parlament de Catalunya en el ple de desembre rebutgés la proposta de resolució per impulsar una comissió d'investigació sobre residències, no és de rebut. És intentar tirar terra al damunt d’un greu problema en lloc de cercar causes per evitar-ne presents i futures gestions i mesures entorn a cura de les persones grans residents a residències.

Ahir aniversari de la mort del pare, no he pogut deixar de pensar-hi. Se’n va anar abans de l’existència de la pandèmia. Ell havia decidit llençar la tovallola després d’una llarga malaltia degenerativa. El vàrem poder acompanyar fins el final. Tan fins el final que jo era allí, al costat del seu llit, acariciant-li la ma, fins el seu darrer alè. Mussitant-li: t’estimo, papa, t’estimem....  

Sense saber si encara em sentia o no, donat que estava mig insconcient. Però vaig poder ser-hi allí.

Patint, no en veure que marxava -que era normal, així descansaria a la fi- sinó perquè m’adonava que no li havia transmet prou, al llarg de la vida, que l’estimava.

Acte Salvem La Violeta (16-05-2009)

 

Per això quan amigues, veïnes explicaven que no havien pogut acompanyar i acomiadar-se de la mare, el pare o el company comprenia la seva pena o ràbia.

Potser tenen poc a veure aquests sentiments amb el resultat de la votació d’una majoria del Parlament en contra d’una comissió d’investigació sobre les residències (JxC, ERC, PSC) però em sembla que potser estaríem davant la punta d’iceberg vers una deficient gestió amb masses ramificacions aquí o allí. 

Repeteixo. No és de rebut, la negativa a la proposta de comissió.

In memoriam. 12 de febrer de 2021. Dia després de l’aniversari, fa onze anys, de la mort del Rosendo.

àngels t.

 

Em vaig apropar al cementiri de Sant Andreu...

Fa unes setmanes remenant calaixos vaig donar amb el llibre de família dels pares. 

La família de la mare la conec, ens trobem. Les històries, depèn. Perquè les penúries no agraden gaire ser explicades. 

Però la família del pare, del Sendo, ha estat sempre per a mi una gran desconeguda. Potser perquè sols vaig conèixer el tiet Jaume i la tieta Mercedes, a més de la tieta Montse.

El pare en parlava poc, i jo per no violentar no demanava. Ara sí ho faria.

L'avia paterna, la Concepción, va morir l'any 1940, quan el pare tenia 13 anys i 8 la tieta Montse. Varen tenir algun germà més que moriren de petits. 

De l'àvia sols la coneixia per una fotografia de família, d'aquelles que hi havia a moltíssimes llars (negre i sèpia). Sabia, això sí, que està enterrada al cementiri de Sant Andreu. S'havia comentat a casa quan van comprar el nínxol i cada any abonaven les taxes corresponents. 

Jo no m'havia apropat mai,... fins aquest diumenge. 

Fa unes setmanes vaig demanar a uns amics bastant amants dels cementiris per les troballes que descobreixen, curiositats diverses, que un dia m'agradaria apropar-me al cementiri de Sant Andreu a veure on era enterrada l'avia Conxita.

Els va faltar temps per organitzar la passejada fins allí (4,8km) aquest passat diumenge. 

Amb una fotografia del títol de dret funerari ens aproparem al cementiri, ben a tocar del barri de Porta. Fantàstica la plaça Sòller com està ara, en relació a fa uns pocs anys. 

El cementiri net, endreçat,... passejarem una estona fins a trobar el lloc on des de fa 81 anys descansa la mare del pare. 

 

Tot sovint penso, m'agradaria conèixer coses del passat familiar que tenen a veure amb la vida de la època i la ciutat, però no obtindré respostes (de la família, de la postguerra, de la gana, dels valors, de l'avi que l'havien enviat a la campanya d'Àfrica,..) perquè no tinc a qui demanar. 

La memòria històrica de proximitat pot ser de tanta utilitat....  

Recomanació,  si podeu, si esteu a temps, pregunteu!

àngels t.

 

 

Adeu Ramiro de Maeztu. Hola Anna Maria Matute.

El proper dissabte, 22 de gener, hi haurà l’acte de canvi de nom del carrer Ramiro de Maeztu.

Avui he volgut informar a la persona -un veí de Can Baró i vinculat a El Carmel- que va ser un dels primers amb qui vaig parlar del tema i que em va facilitar les primeres notes sobre l’anomenat barri dels Periodistes, als anys trenta del segle passat. Indret que avui estaria a cavall entre els barris de La Salut i Can Baró i on havia alguns carrers que a partir de 1939/1940 els varen canviar el nom.

M’he adonat que precisament avui, 15 de gener, fa quatre anys que ens vàrem creuar el primer correu electrònic, tot i que abans ja havíem parlat telefònicament.

Quatre anys.....

Parlar, concretar en el territori. Acordar el canvi de nom en el consell de barri de Can Baró. Acordar-ho en la Comissió de Nomenclàtor de Gràcia. Presentar la documentació justificativa a la Secretaria de la Ponència del Nomenclàtor de Ciutat per part dels dos districtes: Horta Guinardò i Gràcia.

Potser s’ha allargat massa, però al final arriba.

La Comissió de Nomenclàtor de Gràcia va incloure el punt en més d’una sessió d’aquesta.  

“Ramiro de Maeztu y Whitney, (Vitoria 1874 – Aravaca 1936). Escriptor i polític. La seva
obra més coneguda va ser "Defensa de la Hispanitat" (1934). També va dirigir la revista
“Acción Española” que va ser un òrgan doctrinal de la sublevació franquista,
constituint un dels referents ideològics de la coalició “Bloque Nacional” “

 

Carrer de Ramiro de Maeztu. El Nomenclàtor de Barcelona indica que aquesta via va dur el nom del periodista i escriptor Mañé y Flaquer fins que aquest, en 1907, passà a donar nom a un carrer i plaça del districte de Sarrià Sant Gervasi. Des d’aleshores fins juny de 1940 aquesta via va dur el nom, del també periodista, Roberto Robert. Aquest des de 1996 dona nom a un carrer del districte de Nou Barris.

Els nom anteriors ja tenen un altre espai en el l’espai públic barceloní, això va facilitar que el nou nom sigui d’una dona, Anna María Matute Ausejo (Barcelona, 26 de juliol de 1925 – Barcelona, 25 de juny de 2014) fou una novel·lista catalana en llengua castellana i és una de les veus més personals de la literatura espanyola del segle xx.

La ciutat de Barcelona incorpora una nova dona a l’espai públic. Aquesta tendència ha de continuar. Orgullosa de col·laborar-hi.

D’altra banda cal saber que encara hi ha carrers a Barcelona que duen noms imposats, canviats del 1939 al 1942. Acció política del franquisme per esborrar la història i el passat republicà del nostre poble i governants, també a la via pública.

Feina a fer, encara!

àngels t.