dimecres, 22 de juliol de 2020

1995-2020. 25 anys Srebrenica.

Molts cops en arribar el mes de juliol em ve el record sobre les vivències tingudes fa ara vint-i-cinc anys, en aquelles setmanes a Bòsnia. He aprofitat l'aniversari del 25 anys de la massacre de Srebrenica per decidir-me a escriure unes línies. 

El resultat, és l'article que reprodueixo aquí, publicat aquesta setmana en el setmanari l'Independent de Gràcia
L'ajust als caràcters de l'espai fa que calgui concentrar-se.  Ara bé, els bombardejos a la població, les converses amb les dones de Tuzla, compartir experiències principalment, podrien ser temes a desenvolupar. Passats 25 anys, potser seria un moment per estudiar  tot aquell sotrac social i polític des d'un punt de memòria històrica.




25 anys Srebrenica
Fa 25 anys, junt amb una vintena de brigadistes d’Ajuda Obrera a Bòsnia, érem a Tuzla, ciutat del nord-est de Bòsnia-Herzegovina. Entusiàsticament activistes de la solidaritat internacional, nosaltres i moltes d’altres persones volíem transmetre el caliu i la solidaritat al poble bosnià que estava sent massacrat per milícies serbo-bòsnies que també segrestaren milers de dones, ostatges de guerra, violades sistemàticament, mentre la comunitat internacional mirava cap un altre costat. Això passava al cor d’Europa. 
 
La desintegració de Iugoslàvia va anar conformant repúbliques independents: Croàcia i Eslovènia varen ser les primeres (1991); el poble de Bòsnia-Herzegovina decideix en referèndum la seva independència de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, el febrer de 1992.  On rau la diferència d’actuació dels líders serbis vers Croàcia, Eslovènia o Bòsnia? 

Segurament donaria per més d’un debat, però penso que la diferència rau en que Bòsnia tenia una majoria de població de religió musulmana.  Tot i que fins i tot en el decurs de la guerra, varem veure ciutats com Tuzla, intercultural, amb moltes famílies mixtes que mantingueren relacions de bon veïnatge entre les tres comunitats (musulmana, ortodoxa i cristiana). 


L’onada de solidaritat desplegada a l’estat espanyol i molt especialment a Catalunya va portar la solidaritat fins el bell mig de la guerra, precedida per centenars d’activitats, col·lectes, xerrades, materials de difusió, acolliment de famílies que fugien explicaven el que estava passant. 

Sortiren iniciatives des de barris i pobles, sectors com mestres, bombers, paletes,... molta gent col·laborà amb Bòsnia amb recursos, solidaritat  internacional, defensa del dret a l’autodeterminació, reconstruint equipaments malmesos per la guerra (escoles).
Mentre les manifestacions arreu interpel·laven les Nacions Unides a intervenir amb contundència. Cosa que no va ser. Ans el contrari. 

Tres situacions viscudes aquells dies ens demostraren la ineptitud (per dir-ho suau) de la ONU.

Primera. El nostre destí, Tuzla, ciutat assetjada amb un sol punt d’entrada i sortida. Tot passava per allí (persones, alimentació, medicaments,...). Calia circular per la nit i sense llums perquè els txètniks no detectessin els vehicles. Tanquetes de la ONU s’estaven i de tant en tant encenien els llums il·luminant el camí. Els txètniks ja sabien quan estaven passant vehicles i on disparar. El dia que vam passar nosaltres va passar. La reacció no es va fer esperar. Dos camioners s’enfilaren a la tanqueta i de poc no es carreguen el soldat. ... i és que cada nit algun conductor perdia la vida en aquella ruta. 

Segona. 12 de juliol, a Tuzla arriben notícies, la població de Srebrenica sembla que està en perill. S’organitza una marxa-concentració fins al quarter de l’ONU que hi ha a les afores de Tuzla, per exigir que els cascos blaus facin alguna cosa. Acompanyarem els veïns i veïnes i comprovarem el menyspreu amb que foren tractats, en lloc d’ajudar, amenaçant-nos amb detencions. 

Concentració a les afores de Tuzla, front quarter ONU

Pancarta alertant del perill a Srebrenica.
 Tercera. 11/13 de juliol. Genocidi a Srebrenica. La població de la zona se sent amenaçada per les milícies serbo-bòsnies, unes 30.000 persones van a demanar protecció a Unprofor (cascos blaus de la ONU) que havien assumit la responsabilitat de protegir la població civil. En lloc de protegir, acaben lliurant la població a les milícies sèrbies.  Uns 8000 homes i joves foren executats a les muntanyes, mentre les dones i criatures, prèviament separades, inicien una marxa en bus o a peu fins a Tuzla (uns 70 kms).  Perpetrat el genocidi de Srebrenica.
Els caps d’aquelles atrocitats, condemnats pel Tribunal Internacional de La Haia, seran anys engarjolats, però encara avui hi ha gent que reivindica els ideòleg de la neteja ètnica. Tremendo!
Davant la injustícia i el feixisme no és pot mirar cap una altra banda. Ni ahir, ni avui ni demà. 
 1995-2020. Bòsnia, Tuzla, Srebrenica, al cor!

Intentant explicar que és un castell. Compartint cultura amb joves de Tuzla.

àngels t.



dimecres, 20 de maig de 2020

La RBU*, necessària i possible

[*] Renda Bàsica Universal

Escoltar el passat cap de setmana a Pablo Hernández de Cos, governador del Banc d'Espanya, dient que aquest organisme empitjora les seves previsions per a l'estat espanyol i demana ajustos a mig termini, explicacions plasmades en aquest article de La Vanguardia del 18/05/20 "Banco de España empeora sus previsiones y pide ajustes a medio plazo", dona per pensar i decidir que no podem perdre ni un minut en continuar treballant resposta social i política perquè volem que la sortida a aquesta crisi sigui: primer las persones.  

Es per això que recupero l'article publicat en el setmanari l'Independent de Gràcia el passat 9 de maig de 2020, sota el títol "Salut comunitària i cures". Allí explico el treball de formiga que estan fent els diferents espais de salut comunitària que al voltant dels CAPs, desenes d'entitats, col·lectius dels barris i diferents serveis municipals que aborden, avaluen, proposen i alerten de les vulnerabilitats que pateixen i/o s'intueixen en diferents sectors poblacionals dels nostres barris. 

Recomano la lectura de l'article perquè contextualitza, des de la proximitat, la situació existent. Per no repetir-me vull continuar per on acabava l'article -necessàriament curt- per acomplir l'extensió que ens marca el mitjà gracienc.

Finalitza així:  "La pobresa no es pot cronificar. Això vol dir, entre d’altres coses, que cal obrir el focus i ampliar mirada i desenvolupar propostes. La Renda Bàsica Universal en podria ser una bona, perquè tothom pugui disposar d’un ingrés que permeti una vida digna. La distribució de la riquesa ja era un debat existent que, amb aquesta crisi, es fa més evident que cal afrontar.


Finalment, ens en sortirem! I tant. Però per aconseguir-ho, caldrà també més recursos per a la sanitat pública, més recursos per a l’atenció primària, més salut comunitària, més incidència comunitària i més cures col·lectives."

http://www.independent.cat/2020/05/09/salut-comunitaria-i-cures/
La gravetat de la situació econòmica de milions de persones, força agreujada a més per la pandèmia del #Covid19 aquí (a Catalunya i a Espanya) ha posat sobre la taula el fet que milers de persones sobreviuen, mes a mes, amb sous de misèria, que ara, a més, han deixat de cobrar. Milers i milers de famílies que les economies precàries han caigut perquè els llocs de feina s'han parat a causa de l'estat d'alarma. Molts acomiadats i acomiadades. Altres famílies amb ERTOS o autònomes de les professions més variades. Diria que l'estat d'alarma a deixat a la vista les vergonyes, les conseqüències, d'un sistema que trepitja i vulnera molts drets, i un de fonamental, que tot sovint, ni es te present, que és el dret a una vida digna.  

Recordo quan, en 2001, es començava a encunyar el lema "Un altre món és possible" sorgit dels col·lectius activistes i socials aplegats en el Fòrum Social Mundial.



Ha plogut molt des d'aleshores. Les polítiques neoliberals aixafaren com una piconadora drets i esperances de pobles i d'amplis sectors populars i treballadors de la població mundial. 

Quan arribà la crisi financera en 2008, originada a EEUU, primer amb les hipoteques  subprime, bombolla immobiliària, pujada del preu del petroli,...  que esdevingué amb efectes sobre tot el planetades del moviment altermundista es pensava que havia una oportunitat, que d'aquella gran recessió mundial potser podien cristal·litzar les bases de noves relacions econòmiques i socials. 

Però de nou l'imperialisme i els seus instruments internacionals FMI, BM, treballaren ràpidament per salvar capitals, multinacionals, transnacionals, grans fons d'inversió... en lloc de salvar persones i drets. Aquests s'escolaren pel clavegueram de les polítiques econòmiques. A més continuant la majoria dels treballs de cura de les llars i les persones sense valor econòmic, recaient sobre les espatlles de les dones, sense percebre remuneració per aquestos. 

Ara, amb la situació que s'està obrint -d'augment de la pobresa en els nostres barris i ciutats-, des de diferents moviments socials, col·lectius i també algunes organitzacions polítiques s'aposta per propostes per evitar que aquesta crisi suposi una sangria social, que no la acabin pagant els mateixos sectors, les capes socials més desafavorides, com va passar en 2008.

Que sabem? Doncs que hi ha riquesa al mon i aquí, però aquesta està mal repartida.  L'article "Distribución de la riqueza en España: desigualdad para la que no se prevén cambios"  de El Salto de 22/01/2020 dona una breu pinzellada.

Cal posar-hi solució.  Que el % de persones sota el llindar de la pobresa hagi augmentat de manera exponencial amb l'atac del Covid19 mostra el que estava amagat -i ja era greu- i ara surt a la superfície, sent encara més greu. El dret a una vida digna on és aquí?  

Tot i que hi ha diferents prestacions econòmiques a càrrec de les comunitats autònomes. Aquí a Catalunya l'actual (transmutació d'anteriors) és la Renda Garantida de Ciutadania que és un ajut condicionat a determinades situacions de vulnerabilitat, havent de justificar-les i demostrar que ets persona pobre.  

Ara be, fa anys que hi ha economistes i activistes socials treballant en pro de la Renda Bàsica Universal (RBU), explicant i argumentant amb articles, col·loquis, ...S'ha convertit en un tema de rabiosa actualitat.  Aquesta proposta es defensada, cada cop més, per col·lectius feministes. 

Diferents espais estan aprofitant aquest temps de confinament per organitzar debats sobre la RBU, la seva actualitat i necessitat en tant que dret democràtic per a tota la ciutadania.  
Recentment he participat en dos xerrades-debat online d'aquesta temàtica. El primer va ser una sessió de formació organitzada el 25/03/20 per l'assemblea de Gràcia de Barcelona en Comú (sessió penjada a Fb). El segon debat el va organitzar la Fundación Socialismo sin Fronteras, el passat 16/04/20 sota el títol "Renda básica de cuarentena", amb exposició de Daniel Raventós. Però tot i que jo soc ben convençuda d'aquesta proposta, si res no falla, aquest cap de  setmana m'aproparé a una tercer trobada, l'organitzada el 23/05 per GràciaRepública amb la participació també de l'expert Daniel Raventós.

Hi ha recursos per a aplicar una Renda Bàsica Universal. Cal organitzar la redistribució de la riquesa

D'altra banda, també cal també estudiar com estalviar en despeses supèrflues per destinar els recursos per als serveis públics, que  s'han de reforçar, dotar de pressupost suficient, revertir les retallades en salut -a Catalunya, s'ha sigut campiona-, per exemple. 
Però això és tema d'altre post. 
Tot i així no puc contenir-me d'abocar algunes dades: 
- Amb diner públic, és a dir de totes i tots, es va rescatar la banca (62.295 milions d'euros) dels quals sols es van recuperar 3.873 milions d'euros. 
- L'estat espanyol va gastar, en 2019, 20.050 milions €, segons l'estudi del Centre Delàs d'Estudis per la Pau. És a dir, destinà 55 milions d'euros diaris en despesa militar.    

És a dir, recursos hi ha. Cal escollir, això sí, a que cal destinar-los. 

Ara mateix encara cal picar molta pedra. Aquí, més informació sobre el tema que ens ocupa, la Renda Bàsica Universal és una sortida al Covid19.  



àngels t.



 
   
     


 

dissabte, 9 de maig de 2020

Època de confinament. Crònica d’una passejada.




Dimecres 6 de maig. Que be, ja podem sortir a caminar. Per franges horàries, com s’ha demanat. Per no haver d’ensopegar tothom sortint a l’hora.

Em decideixo a fer-ho. Tinc tantes ganes!!
M’entaforo els guants i la mascareta i surto a fer la passejada pertinent.
Recorregut: Plaça Revolució – Jardins Menéndez Pelayo.
Pujada per Verdi. Ostres no poca gent sense mascareta i  ostres que ple que està el carrer. No sembla que estiguem encara confinades. 
Arribo a la plaça de la Virreina. Més gent sense mascareta.  Gent corrent. Ah! Els esportistes no cal que en duguin. Hi ha una explicació lògica, però son les persones que et passen rosant, suant deu n’hi do, i que et poden llençar suor en un plis plas. No se.

Continuo pujant... Jardins Mestre Balcells. Estan preciosos. Verd espatarrant. Moltes flors.  Com no ha de ser... si som a la primavera, i res malmès. Fins aquest passat cap de setmana els parcs de la ciutat eren tancats.

Ah! Que bonic. Oh! Mes persones sense mascareta, ... però l’entorn és tan evocador que em distrec fins que ensopego amb un veí. Imagino que ho és perquè va acompanyant un gos. Perplexa em quedo. Li està insistint a la mascota que es fiqui entre unes plantes del jardí.  L’animal, més cívic que el seu passejant, es resisteix. Després d’uns segons d’observar la situació i rumiar si deia quelcom, decideixo no dir res i seguir pujant, mentre el veí continua insistint-li al gos perquè es fiqui entre els arbustos. Perquè ho fa? Imagino que per no haver de recollir la deposició.  Umm!

No he fet el compte exacte, però fins a Travessera de Dalt he crec que he vist uns 65%-35% persones si/no mascareta. Deu ser perquè sols és recomanable...

Ara toca la baixada. Entomo Verntallat i a mig carrer coincideixo amb una veïna coneguda. Ens parem a més distància de la senyalada. Parlem uns minuts i comentem el neguit de les passejades. Elles venen de Verdi. A tope, com un dia normal.
Ens acomiadem i continuo baixant fins agafar Torrijos. M’empipo. Sembla que hi hagi una manifestació. Potser és perquè acaba de passar un vehicle de la guàrdia urbana i la gent s’ha mogut de plaça Virreina.  Mascaretes? Comptades amb els dits de la ma.

Ja sabem que és emprenyador haver hagut d’estar tancades a casa vuit setmanes. Totes, excepte les persones que son serveis essencials i han hagut de sortir si o si, amb risc de contagi perquè la feina els obligava.

Sincerament l'experiència de sortir a passejar a les 8 del vespre ha estat una mica dantesca.

Per què d'aquestes quatre ratlles?
Potser per recordar que sembla que es va en el bon camí pel que fa a controlar el Covid19.  La tan anomenada corva s’aplana, el desconfinament per fases està a tocar, això fa necessari continuar seguint les mesures sanitàries, que ho son per seguretat. 

Ens ho recorden també tot el personal sanitari amb el que parlem: cura, prudència i mantenir les normes de seguretat recomanades per les autoritats sanitàries.  Estan molt, molt cansades, després de 60 dies treballant hiper intensiu. Si hi hagués una recaiguda el personal sanitari no estaria ‘fresc’ com ho estava fa dos mesos.

Ha estat molt dur per a les famílies, ha estat molt dur per al personal sanitari, ha estat molt dur per als establiments d’alimentació, ja estat molt dur per als serveis de neteja, per a les dones cuidadores a domicili i de les residències,..... cada sector d’una manera particular ho ha passat o està passant malament encara, per això sols demano que les ganes de gresca, el bullir la sang o el “a mi ningú no hem diu el que he de fer”, no ens portin a retrocedir a dos mesos enrere. Com a veïnat, crec que no ens ho mereixem.  


àngels t.

dissabte, 25 d’abril de 2020

2020. Un Sant Jordi diferent




Relat curt. 
Des de finals del 70, el dia de Sant Jordi he participat, any rere any, en la parada de llibres i materials polítics que organitzàvem des dels col·lectiuu en els que militat i/o he col·laborat d’antuvi, el POR, l’Aurora, EUiA, la Fundació Andreu Nin, Pau Sempre,...


El 23 d’abril ha estat un dia de compromís. Quan el calendari de l’empresa encara no el marcava com jornada intensiva, jo demanava vacances per poder cobrir torns i també participar pel matí en l’organització i venda de roses per treure alguns calerons per sostenir activitats del col·lectiu, i per la tarda, anava a la parada de Les Rambles on hi havia llibres i materials de difusió política. Veient de molt de prop garrotades més un any.  

Amb la venda de roses popularitzada, tant que en cada cantonada de la ciutat hi havia joves d’una escola o grans de col·lectius d’allò més divers i al final del dia quasi havies de regalar-les, prioritzarem la difusió política i la venda de llibres. Podent participar llavors en dos parades diferents. Uau!


Amb la constitució de Guanyem primer i Barcelona en Comú després, les prioritats varien.


El Sant Jordi 2015 fou d’activitat gracienca a tope i així ha estat els darrers quatre anys: parada amb presència a l’espai públic, ara repartint tomateres, ara organitzant lectures poètiques a peu de carrer, recórrer carrers i places, visitant entitats de Gràcia. En un ritual entranyable, on trobes veïnes i activistes amunt i a vall, amigues, tot el dia.... i si dona temps a la tarda, manifestació al centre, prèvia compra d’alguns llibres.



Fins ara els Sant Jordi, estaven marcats per les novetats literàries –o no-, pels milions de roses que es preveia es vendrien i...... molt important, saber si seria un dia solejat o plujós. Mirant el cel, intentant dissuadir la pluja, perquè no espatllés la diada més de carrer i passeig.  Sempre dia de tràfec, però dins d’una monotonia, per dir-ho d’alguna manera,tot i els grans esdeveniment organitzats a ciutat.



Però ai! aquest 2020. Ens ha arribat un Sant Jordi encovinat on les propostes per fer activitats, manualitat, cants i altres, eren estressants per la quantitat, però en el meu cas, m’ho he passat d’allò més be.



He cercat poemes per llegir en el programa especial de Sant Jordi deRàdio Gràcia, he sortit al balcó a participar en l’activitat virtual #DesCollfina1Llibre organitzada pel centre cívic de El Coll, he participat, amb tot el consell municipal del districte, en la gravació felicitant la Diada de Sant Jordi al veïnat, gravant-nos a casa, he comprat un parell de llibres, fent comerç de proximitat –a dos llibreries diferents-.



I quan la vesprada era avançada, una metgessa (i veïna) del CAP Vila de Gràcia – Cibeles m’envià el poema d’una companya, "Sant Jordi va de blanc" fet, rascant un xic de temps, sobre la feina de les professionals de l’atenció primària i Sant Jordi. Em va emocionar. Vaig demanar-li permís per penjar-ho a xarxes. Reconeixement, a la meva manera, de la gran feina que estan fent.

 Vull que torni el Sant Jordi de
passejades, 
parades, 
tomateres 
i abraçades, 
però he de reconèixer que enguany m’ho he passat d’allò més be....



Ha estat un Sant Jordi, diferent. 


àngels t. 

divendres, 27 de març de 2020

RECONEIXEMENT

Reconeixement doble.
L'Independent de Gràcia  m'ha publicat aquesta nota d'opinió al número d'aquesta setmana. Degut a les moltes notícies i materials per publicar ha estat necessàriament escurçada, per manca d'espai. És una bona notícia que el nostre diari local disposi de molt material per a poder comunicar a les veïnes de veïns dels nostres barris. Bona feina, gent de l'Independent!

  

 Tanmateix, publico el text sencer on es fa palès el reconeixement i suport, a tota la gent, al veïnat que està responent total, i a les xarxes de suport i cures que estan fent un treball comunitari fonamental, aquestes setmanes.



Reconeixement.
El proper dimarts (31 de març) acaben les activitats programades a l’entorn del 8 de març al districte de Gràcia, tal com indica el programa Dia de les Dones a Gràcia 2020.
Però el cert és que van acabar abruptament el 12 de març quan es va indicar que calia aturar les activitats de caire col•lectiu i es van començar a anular les diferents convocatòries a causa de la epidèmia del COVID-19.

Tots aquest dies l’agenda ens recorda les activitats a les que
teníem previst apropar-nos durant aquest més de març.

S’està agraint, i amb tota la raó, la feina del personal sanitari que se la ‘juga’ cada dia, de les persones que treballen en serveis essencials (neteja, alimentació, serveis socials, atenció domiciliària, transports, farmàcies, ... ).

Veiem com la inventiva ciutadana desplega una enorme creativitat, no sols entre sectors de la cultura, sinó que va més enllà com l’educatiu o l’esportiu. També es posen a disposició gratuïtament activitats com concerts, llibres el línia, teatre, classes, manteniment esportiu i corporal..

Les xarxes veïnals es van omplint de veïnes i veïns que volen col•laborar i donar un cop de ma amb el que calgui, ajudant a una persona gran o assessorant davant d’una desigualtat o injustícia. També per aquestes, on també intentem aportar el nostre granet de sorra, tot el reconeixement.

Malauradament hi haurà molts dies per parlar del coronavirus i les seves conseqüències en la societat, la salut i la vida quotidiana, per això ara estaria be recordar i reconèixer l’esforç de molts equipaments i entitats de Gràcia que durant mesos han estat treballant per preparar la programació del 8M i s’han quedat sense poder-la realitzar.

A la programació hi havia des de teatre, xerrades, activisme feminista, contes, tallers de coneixement, cures o autodefensa a exposicions, cinefòrums, passant per la Grassonada Feminista, Risoteràpia per a Dones, rutes com La Gràcia de les dones obreres, burgeses, artistes o la d’Urbanisme i Gènere del Coll, i el teatre i la música, amb obres com Ocho Mujeres o La Lola. Memorias de una mujer republicana, La Dona a la música, tallers de Dancehall, Gospel Singers, i documentals reivindicatius com Cadena Global de Cures i The Bass of Women, o la Collçotada feminista.

Citar també les exposicions, ben diverses: Las Magas, Art i Feminisme, Dones i Aigua, Gordofòbia: un tema de pes, o Cadena Global de Cures. A més de les ja realitzades.

Per acabar, en aquest més de març, solidari i feminista, tot el reconeixement i suport, a tota la gent, al veïnat que està responent total, i a les xarxes de suport i cures que estan fent un treball comunitari fonamental. I recordar que els serveis d’atenció a les dones davant de situacions de vulnerabilitat o agressions masclistes continuen actius.
Que el COVID-19 no ens escapci cap dret!   

 

#EnsEnSortiremJuntes 
 àngels t.