Molts cops en arribar el mes de juliol em ve el record sobre les vivències tingudes fa ara vint-i-cinc anys, en aquelles setmanes a Bòsnia. He aprofitat l'aniversari del 25 anys de la massacre de Srebrenica per decidir-me a escriure unes línies.
El resultat, és l'article que reprodueixo aquí, publicat aquesta setmana en el setmanari l'Independent de Gràcia.
L'ajust als caràcters de l'espai fa que calgui concentrar-se. Ara bé, els bombardejos a la població, les converses amb les dones de Tuzla, compartir experiències principalment, podrien ser temes a desenvolupar. Passats 25 anys, potser seria un moment per estudiar tot aquell sotrac social i polític des d'un punt de memòria històrica.
25 anys Srebrenica
Fa 25 anys, junt amb una vintena de brigadistes d’Ajuda Obrera a Bòsnia, érem a Tuzla, ciutat del nord-est de Bòsnia-Herzegovina. Entusiàsticament activistes de la solidaritat internacional, nosaltres i moltes d’altres persones volíem transmetre el caliu i la solidaritat al poble bosnià que estava sent massacrat per milícies serbo-bòsnies que també segrestaren milers de dones, ostatges de guerra, violades sistemàticament, mentre la comunitat internacional mirava cap un altre costat. Això passava al cor d’Europa.
El resultat, és l'article que reprodueixo aquí, publicat aquesta setmana en el setmanari l'Independent de Gràcia.
L'ajust als caràcters de l'espai fa que calgui concentrar-se. Ara bé, els bombardejos a la població, les converses amb les dones de Tuzla, compartir experiències principalment, podrien ser temes a desenvolupar. Passats 25 anys, potser seria un moment per estudiar tot aquell sotrac social i polític des d'un punt de memòria històrica.
25 anys Srebrenica
Fa 25 anys, junt amb una vintena de brigadistes d’Ajuda Obrera a Bòsnia, érem a Tuzla, ciutat del nord-est de Bòsnia-Herzegovina. Entusiàsticament activistes de la solidaritat internacional, nosaltres i moltes d’altres persones volíem transmetre el caliu i la solidaritat al poble bosnià que estava sent massacrat per milícies serbo-bòsnies que també segrestaren milers de dones, ostatges de guerra, violades sistemàticament, mentre la comunitat internacional mirava cap un altre costat. Això passava al cor d’Europa.
La desintegració de Iugoslàvia va anar conformant repúbliques
independents: Croàcia i Eslovènia varen ser les primeres (1991); el poble de
Bòsnia-Herzegovina decideix en referèndum la seva independència de la República
Federal Socialista de Iugoslàvia, el febrer de 1992. On rau la diferència d’actuació dels líders
serbis vers Croàcia, Eslovènia o Bòsnia?
Segurament donaria per més d’un debat, però penso que la diferència rau
en que Bòsnia tenia una majoria de població de religió musulmana. Tot i que fins i tot en el decurs de la
guerra, varem veure ciutats com Tuzla, intercultural, amb moltes famílies
mixtes que mantingueren relacions de bon veïnatge entre les tres comunitats (musulmana,
ortodoxa i cristiana).
L’onada de solidaritat desplegada a l’estat espanyol i molt
especialment a Catalunya va portar la solidaritat fins el bell mig de la
guerra, precedida per centenars d’activitats, col·lectes, xerrades, materials
de difusió, acolliment de famílies que fugien explicaven el que estava passant.
Sortiren iniciatives des de barris i pobles, sectors com mestres,
bombers, paletes,... molta gent col·laborà amb Bòsnia amb recursos, solidaritat
internacional, defensa del dret a
l’autodeterminació, reconstruint equipaments malmesos per la guerra (escoles).
Mentre les manifestacions arreu interpel·laven les Nacions Unides a
intervenir amb contundència. Cosa que no va ser. Ans el contrari.
Tres situacions viscudes aquells dies ens demostraren la ineptitud (per
dir-ho suau) de la ONU.
Primera. El nostre destí, Tuzla, ciutat assetjada amb un sol punt
d’entrada i sortida. Tot passava per allí (persones, alimentació,
medicaments,...). Calia circular per la nit i sense llums perquè els txètniks
no detectessin els vehicles. Tanquetes de la ONU s’estaven i de tant en tant encenien
els llums il·luminant el camí. Els txètniks ja sabien quan estaven passant
vehicles i on disparar. El dia que vam passar nosaltres va passar. La reacció
no es va fer esperar. Dos camioners s’enfilaren a la tanqueta i de poc no es
carreguen el soldat. ... i és que cada nit algun conductor perdia la vida en
aquella ruta.
Segona. 12 de juliol, a Tuzla arriben notícies, la població de
Srebrenica sembla que està en perill. S’organitza una marxa-concentració fins
al quarter de l’ONU que hi ha a les afores de Tuzla, per exigir que els cascos
blaus facin alguna cosa. Acompanyarem els veïns i veïnes i comprovarem el
menyspreu amb que foren tractats, en lloc d’ajudar, amenaçant-nos amb
detencions.
 |
| Concentració a les afores de Tuzla, front quarter ONU |
 |
| Pancarta alertant del perill a Srebrenica. |
Tercera. 11/13 de juliol. Genocidi a Srebrenica. La població de la zona
se sent amenaçada per les milícies serbo-bòsnies, unes 30.000 persones van a demanar
protecció a Unprofor
(cascos blaus de la ONU) que havien assumit la responsabilitat de protegir la
població civil. En lloc de protegir, acaben lliurant la població a les milícies
sèrbies. Uns 8000 homes i joves foren
executats a les muntanyes, mentre les dones i criatures, prèviament separades,
inicien una marxa en bus o a peu fins a Tuzla (uns 70 kms). Perpetrat el genocidi de Srebrenica.
Els caps d’aquelles atrocitats, condemnats pel Tribunal Internacional
de La Haia, seran anys engarjolats, però encara avui hi ha gent que reivindica
els ideòleg de la neteja ètnica. Tremendo!
Davant la injustícia i el feixisme no és pot mirar cap una altra banda.
Ni ahir, ni avui ni demà.
1995-2020. Bòsnia, Tuzla, Srebrenica, al cor!
 |
| Intentant explicar que és un castell. Compartint cultura amb joves de Tuzla. |
àngels t.
