Tancar una etapa

Desembre 2016. 5è congrés. Berlín

Amb el 2016 tanco una etapa política de la meva vida. Una etapa que començà a caminar per allà la tardor del 2004 com a representant d’EUiA en el comitè executiu del Partit de l’Esquerra Europea (PEE). El PEE s’havia fundat uns mesos abans a Roma, per la voluntat d’uns pocs dirigents de diferents partits d’esquerres en veure la necessitat de treballar de manera coordinadora per Europa, i en tant que part d’Europa, polítiques d’esquerres fent front a les polítiques neoliberals orquestrades des de diferents sectors imperialistes amb suport de dretes i de la socialdemocràcia. 

Berlín, gener 2007

 El PEE obliga a la paritat en el seu òrgan de representació. Cada organització aporta un home i una dona (o dos dones, com s’ha donat en diversos casos en aquest darrer congrés), independentment de la grandària del col·lectiu. Des d’aleshores, fins fa poc més d’un any i mig, vaig compartir responsabilitat amb en Toni Barbarà.

 

Juliol 2009. Universitat d'estiu, amb Miguel Portas, company del Bloco

Durant aquest anys que, dit sigui de pas, han passat força ràpidament, des d’aquí  hem pogut aportar a l’espai europeu d’esquerres, que Catalunya te la seva pròpia dinàmica de reivindicació i lluita. El fet de representar una organització fundadora del PEE, al mateix nivell que en l’estat espanyol ho eren IU i el PCE, generava un cert desconcert en els companys i companyes europeus, que nosaltres incansablement hem anat explicant, dins i fora de les reunions.

Junt amb l’orgull de poder-ho fer, recordo un dia explicant-li a la Mònica Sabata el fet que una organització d’àmbit català formava part, de ple dret, d’un espai on les organitzacions n’eren d’àmbit estatal. Hem estat pioners en algunes coses, com en el treball en la defensa dels serveis públics, responent als atacs dels tractats europeus com el de Maastricht, o el posicionament clar pel No a la Constitució Europa. 

 Va ser en aquesta contesa, en el marc de la campanya catalana pel No a la Constitució Europea, on vaig conèixer en Gerardo, un dels generadors d’argumentari per a sustentar el que moltes activistes socials intuíem des del primer moment. Recordo els debats apassionats per convèncer companys i companyes de l’estat que la constitució europea no tenia aspectes positius, ans tot al contrari,... i també d’altres països. 

Com a participant en diferents Fòrums Socials Mundials/Europeus, he pogut participar en algunes trobades de la Conferència Anticapitalista i/o trobades de Conferència anticapitalista europea en les que es trobaven moviments socials, organitzacions d’esquerra i de l’esquerra revolucionària, amb o sense representació parlamentària (Bloco, Synaspismos –ara Syriza-, Aliança Roig-Verda, EUiA, SinnFein, Respect, NPA, La Aurora..).  Grata sorpresa quan en aquests espais et trobaves amb companyes i companys que també hi eren en el PEE. 

Juliol 2012. Universitat d'estiu

Altre experiència important aportada al PEE ha estat la lluita i contingut que s’estava desenvolupant a Catalunya contra la violència de gènere, tan des del terreny social com del legislatiu, amb l’aprovació de les lleis estatal i catalana. Les companyes franceses van fer-se ressò de la legislació catalana per a la seva feina. (congrés de París, 2010).

 

III Congrés. Paris 2010. Assemblea EL-Fem

I sobre el tema nacional... Crec que la primera cosa que varem haver d’aclarir des del minut 2 va ser les diferents connotacions del terme ‘nacionalisme’ si es volia entendre  la situació política catalana. 

 

IV Congrés. Madrid, desembre 2013

Després de cada gran mobilització pel dret a decidir, república catalana o independència de les que s’han fet a Catalunya des del 2010, ja ens imaginàvem sobre que ens demanarien quan anàvem a l’executiu. Posar en el centre la lluita pels drets socials i també els nacionals ha estat una constant arreu, també a Europa.

Una feina de formiguetes. D’ús de caps de setmana, de temps personal, per a lluita col·lectiva. Als inicis, demanant festa a compte de vacances a l’empresa on treballava, els divendres tarda per viatjar i arribar a l’hora i no perdre’m res. 

Gener 2005. Berlín. A les víctimes de l'estalinisme

La primera reunió de l’any, sempre es convoca el segon cap de setmana a Berlín per fer-la coincidir amb l’aniversari de l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl  Liebknecht, i així participar en l’homenatge que anualment se’ls ret a Berlín. Recorda una mica a l’Onze de setembre. Jo habitualment també dipositava un clavell davant una petita placa dedicada a les víctimes de l’estalinisme.  

Sempre que he pogut m’he fotografiat junt Marks i Engels. Aquest desembre també ho he fet.

Amb l’acomiadament el passat desembre, queda enrere una etapa força determinada.  Ara podré dedicar més forces a la construcció dels espais EnComú, en el que soc ben compromesa des dels seus inicis.

Desembre 2016.

 àngels t.